L’empoderament de les dones no vindrà a partir de la celebració de ser-ho, i encara menys de l’exaltació de la feminitat, sinó de les aliances que construïm i les estratègies que tracem per reivindicar els nostres drets.
Un dia vam veure una campanya viral amb un hashtag que deia que totes les dones érem deeses perquè érem molt valentes i fortes. D’entrada ens va fer sentir molt empoderades, però llavors hi vam anar donant voltes i ens vam adonar que els déus són totpoderosos, omnipresents, infinits i màgics. I per sort, les dones no som ni totpoderoses, ni omnipresents encara que ho sembli i s’esperi de nosaltres, som finites i som humanes.
Corre un pseudofeminisme que exalta la feminitat amb missatges que venen a dir que les dones som fantàstiques. Són exemples d’això les felicitacions pel 8 de març o els lemes tipus “el futur és de les dones”. Darrere d’aquests missatges es pretén pujar-nos l’ànim, mostrar el valor que tenim les dones a la societat i celebrar-ho. I no podem deixar de pensar que malgrat que la intenció pot semblar bona, no és una bona estratègia.
Per una banda perquè, encara que sembli contradictori, la deïficació de les dones és l’avantsala de la violència. Ja els primers feminismes van criticar aquesta exaltació de la feminitat perquè en realitat amagava moltes violències, que en l’actualitat serien la pressió estètica, les súper dones o el “la maté porque era mía”.
I per altra banda, no ens fan cap favor perquè les dones no necessitem simplement reconeixement, i menys com un tot igual, sinó que volem que com a mínim es garanteixin els nostres drets en aquest sistema, o des del nostre punt de vista, repensar-ne un altre des d’una òptica més feminista i interseccional. Així doncs, tenim per endavant un repte gegant, més complex i amb més matisos que la simple celebració de la feminitat a l’estil anunci d’Ausonia.
Des dels feminismes ja fa anys que es dóna voltes a com aconseguir-ho i convindria seguir posant les nostres energies aquí. Això comporta revisar els poders i privilegis en les estructures que configuren la nostra societat i en pensar com transcendir cap a un model que sigui prou engrescador i vàlid per a la majoria i en especial, per a les minories i col·lectius minoritzats. Conformar-nos amb aquesta celebració de ser dones a còpia de lemes de Mr. Wonderful ens allunya de prendre consciència dels drets que se’ns vulneren, de com impacten de forma diferent segons les diverses opressions que ens interseccionen i obvia la imprescindible acció en comú que hem d’emprendre per reivindicar-los.
Ara bé, també és cert, que el positivisme que desprenen aquests missatges són més engrescadors que l’excessiu purisme i el pessimisme camuflat de fals realisme de molts col·lectius i moviments socials. Per això hem d’aprendre a reivindicar des de l’alegria de construir quelcom positiu i posar molt més amor i humor a les nostres causes.
D’entrada, se’ns acudeixen tres bones maneres de fer-ho. La primera seria pensar com ens expliquem. Si alguna cosa podem aprendre de la campanya amb què obríem l’article és que hi ha missatges i formes de parlar que funcionen perquè ens connecten, ens emocionen i ens mouen a actuar. No és més legítim parlar de forma seriosa, extremadament correcta i plena de dades que parlar des de les emocions, pulsions i il·lusions que ens mouen a actuar per una mateixa causa, això sí, explicant-la i justificant-la tot seguit! A part, probablement el nostre missatge serà menys acadèmic i elitista, i així arribarem i trobarem més punts en comú amb una diversitat més gran de persones, que al cap i a la fi és el que busquem. En la línia, necessitem aliances entre col·lectius diversos per no deixar-nos a ningú endarrere i així incorporar diferents mirades, establint un mínim comú que ens permeti defensar opcions vàlides per a una àmplia majoria i tenir més força per reivindicar-les. Aquí ens referim a trobar un punt mig entre repartir carnets de feminista o la barra lliure del capitalisme rosa.
I per últim, permetem-nos actuar mitjançant l’art, l’humor i la cultura. Són canals amb una capacitat transgressora immensa i que són extremadament potents pels seus resultats, però també per al nostre propi gaudi i que malauradament, massa sovint hem deixat de banda.
En definitiva, hem de poder distingir entre la importància i serietat d’allò que reivindiquem i l’estratègia que seguim per aconseguir-ho, que pot ser molt més flexible i amable per no cremar-nos pel camí i evitar caure en sectarismes excloents. Si no ho fem així, ens semblarà que som pures i tenim el poder de la raó, com un déu totpoderós, però en termes de lluita política i en un context d’extrema polarització, estarem passejant-nos amb un lliri a la mà; això si, ben sorrudes i convençudes.
Aquest article forma part de la col·laboració amb el diari Catalunya Plural i Pikara Magazine
