Ja fa anys que hi ha organitzacions i cooperatives que debaten i posen a prova noves formes d’organitzar-se, que siguin més feministes i democràtiques.
Obliqües hem tingut la sort d’acompanyar, en els darrers 3 anys, a Escoltes Catalans en el seu procés de transició organitzativa feminista, que naixia de la voluntat de fer casar el seu discurs feminista amb les seves pràctiques pedagògiques. Després de dur a terme una diagnosi participativa amb infants, adolescents i adults van adonar-se que calia revisar el seu organigrama i el seu model de participació i governança, unes àrees que sovint són l’arrel de moltes inequitats.
Ara imaginem una organització fictícia gran, on l’impuls dels projectes vagi de dalt a baix però també hi hagi múltiples espais de validació i de participació. Quan les organitzacions són verticals difícilment permeten un repartiment equitatiu del poder. Però que siguin horitzontals tampoc és garantia que siguin democràtiques. Calen mecanismes que garanteixin l’accés per igual als diferents espais de decisió i alhora mecanismes que simplifiquin processos per evitar la sobresaturació i l’esgotament participatiu.
Sabent això, Escoltes Catalans va fer una aposta valenta per modificar d’arrel el seu organigrama, els seus mecanismes de presa de decisió i els espais de participació amb vistes a assegurar un repartiment més equitatiu del poder, la transparència en els processos de decisió i la sostenibilitat de les vides de tothom qui en forma part.
Un altre exemple que hem viscut de prop és el del Consell Nacional de la Joventut de Catalunya, que també s’ha atrevit a fer canvis en el seu funcionament. En el seu cas, han apostat per modificar el seu model de treball perquè sigui més feminista, cooperatiu i estratègic. Per començar, han posat el focus en l’impacte i no en els resultats dels projectes, i per això han reduït el nombre de projectes, -menys, però de major impacte i qualitat-, i estan modificant, lentament, una cultura basada en la producció de projectes reeixits per una cultura que celebra els processos, aprèn dels errors i incorpora els aprenentatges col·lectius.
Aquest canvi es du a terme, entre d’altres, reduint l’especialització,- és a dir, una persona un càrrec per àrea d’expertesa-, i estan construint equips de treball per parelles on es reparteixen de forma equitativa les tasques productives i reproductives que requereix cada projecte, on es permet l’aprenentatge cooperatiu i on hi ha un empoderament col·lectiu del procés per tirar endavant el projecte.
El repte de les transicions organitzatives feministes és construir tots aquests canvis necessaris sabent que no tenim cap guió predefinit ni recepta d’èxit i que simplement partim d’algunes idees sobre què entenem per ser una organització feminista. Seria interessant obrir aquest debat i compartir totes les bones pràctiques que s’estan fent al territori per anar construint col·lectivament aquest guió, que pugui ser prou flexible i adaptable a la diversitat d’organitzacions i alhora marcar uns mínims prou clars per descartar processos de purplewashing.
Les organitzacions socials som responsables de construir una societat més equitativa, per això cal que fem els canvis interns necessaris i compartim les nostres experiències per construir de forma col·lectiva un far feminista que ens ajudi a impulsar aquests processos de transició feminista, amb la por i la il·lusió que comporta un canvi d’aquesta magnitud.
