Una bona part de les organitzacions socials reproduïm l’esquema de treball de les fàbriques, on cadascú s’especialitza en una peça, i quan totes s’ajunten, tenim l’objecte que desitgem. En el nostre cas, equivaldria a que cada persona s’especialitza en una àrea de l’organització, per exemple, tenim la persona que fa recerca, la que formula i justifica subvencions, la que comunica; etc. Però aquest model de treball basat en els resultats i l’especialització individual té moltes mancances per a una organització social.
En primer lloc, perquè no contempla les tasques reproductives ja que cadascú s’especialitza en el seu tema, – i no tenim una persona especialitzada en les tasques reproductives-, i per això tot allò reproductiu recau de forma invisible en mans d’unes poques o de ningú, fent insuportable treballar en segons quines organitzacions.
En segon lloc, perquè aquesta forma de repartir-nos les tasques no afavoreix el treball cooperatiu ni l’aprenentatge col·lectiu. Es posa el focus en executar projectes que avaluem principalment segons els resultats obtinguts i no ens centrem en els processos o impacte a llarg termini. Aquest fet també limita la nostra capacitat de destinar el temps i els recursos a teixir aliances amb altres col·lectius, amb l’impacte positiu que això comporta per als nostres moviments socials i la salut de la nostra democràcia.
En tercer lloc, perquè aquesta forma de treballar a l’estil “patchwork” dificulta que totes les persones de l’organització tinguem una mirada global i estratègica de cap a on volem anar, i això acaba limitant l’impacte transformador de les nostres accions. Aquest podria ser un dels motius pels quals a casa nostra tenim poca trajectòria fent incidència política i exigint la rendició de comptes dels responsables polítics. Ens falta una mirada a llarg termini, ens falta estratègia per incidir i ens falten mans per tirar-ho endavant juntes. I sabem que també manquen recursos econòmics, però els diners per sí sols no garanteixen res!
I per últim, perquè reforça i normalitza la cultura del “no arribo a tot” i genera esgotament i desmotivació, ja que aquest model ens porta a tirar endavant més projectes dels que realment podem assumir i genera la sensació que vivim a remolc d’una roda infinita de projectes bolet que ens hem cregut que eren imprescindibles. I el que realment és imprescindible és l’equitat social i del que es tracta és d’aturar-nos a pensar quina és la forma més estratègica d’aconseguir-ho!! Ens hi posem?
