Les organitzacions socials cada cop acumulem més rodes emocionals i debats al voltant de les cures. Això és positiu, però ho estem fent simplement perquè toca o perquè fem una aposta política real pels feminismes?
En els últims anys, moltes organitzacions socials s’han interessat per les cures i les relacions de poder que es donen dins de l’organització. Sovint s’ha oblidat, però, que tot això no ho hem de fer només per assegurar el benestar de les persones que en formem part sinó per construir una organització més feminista. I, això, també comporta repensar la nostra cultura de treball, les condicions laborals que oferim, com prenem les decisions, com garantim la participació i, sobretot, com ens alineem amb les agendes feministes per assegurar un impacte més feminista i democràtic al nostre context d’intervenció.
Els feminismes portem molts anys assenyalant què no funciona al nostre sistema socioeconòmic i aportant solucions per canviar-ho. Tanmateix, tenim una assignatura pendent en com definim les organitzacions on treballem o participem. És cert que tenim algunes idees de cap a on volem anar i ja hi ha organitzacions i cooperatives posant-ho en pràctica, però ens queda molt camí per recórrer. Una bona part de les organitzacions socials, hem acceptat que els Plans d’Igualtat són suficients, -sobretot per a les empreses i institucions-, i que amb Protocols contra les violències i treballant les cures i l’acompanyament emocional del grup ja estem cobrint la nostra quota feminista. I tristament, no és suficient.
PER QUÈ ELS PLANS D’IGUALTAT I LES RODES EMOCIONALS SÓN INSUFICIENTS
El Plans d’Igualtat són imprescindibles però són una aposta de mínims que tota empresa o institució (petita o gran) hauria de tenir i de complir. Que estiguem lluny que això passi, no vol dir que sigui la nostra meta. Que no hi hagi bretxa salarial és un somni que ja hauria de ser una realitat de mínims. Com a feministes hem de reivindicar drets laborals i cultures de treball feministes, més enllà de la paritat.
Succeeix el mateix amb els processos d’acompanyament emocional a les organitzacions. Són imprescindibles, però són insuficients. Formar-nos en cures o gestió emocional és imprescindible, però no garanteix que l’organització sigui estructuralment més feminista. Les organitzacions no són només les persones que en formem part, són també la cultura que arrosseguen i que va mutant a un ritme més lent que les persones que hi entren i surten. I aquesta cultura és la que configura les condicions de treball, els mecanismes de participació i de governança…; i tot això té un impacte de gènere gegant.
A més a més, encara que tinguéssim una estructura feminista, ens mancaria assegurar que la nostra organització té una aposta política clara pels feminismes. No ens referim a fer manifestos o twits, ens referim a construir aliances sostenibles amb col·lectius feministes i LGBTI+, a transversalitzar la perspectiva feminista a tots els projectes, accions i campanyes i, sobretot, a finançar-ho correctament. Ser una organització feminista no és tan senzill com semblava, però sabem que és possible i que ja hi ha organitzacions intentant-ho!!! Nosaltres us acompanyem en aquest canvi, us hi atreviu??
